Charly: “Per menjar de la música has de tenir sort o molta pasta”

Charly Hergel viu amb la música des de ben petita. La culpa d’aquesta convivència la té el seu pare, un pianista retirat que ha emplenat la seva casa de cançons de tots els estils, així com va introduir a la jove andorrana al món de l’espectacle i de l’equitació. Sota el pseudònim ‘Charly’ va començar a publicar un parell de covers a Instagram, fet que la va ajudar a entrar a ‘AD Battles’ en un parell d’ocasions. A l’Andorra és jove, hem tingut l’oportunitat de parlar amb ella en una entrevista exclusiva on ha pogut expressar les seves pors, expectatives i forma de veure la música.

Com inicia la teva relació amb la música?

A casa sempre hi havia música i instruments, de fet, el meu pare em va començar a ensenyar piano, guitarra… però va arribar un moment en què em vaig avorrir bastant. El piano és molt dur, no és gens fàcil. Llavors em vaig centrar en el cant i em van posar als Petits Cantors, on vaig estar entre quatre i cinc anys. Em vaig tornar a cansar per la regularitat, bàsicament només feia òpera, i ho vaig deixar.

Arriba un moment, als 12 anys, en què ho penso i m’adono que no vull deixar la música, perquè canto bé, m’agrada produir sons, les cançons, etc. Aquí, és quan agafo de nou els instruments i començo a crear la meva identitat amb tocs de jazz, blues, reggae, rock, tètric, pop… Una mica de tot, perquè intento ser el més polivalent possible.

Comentes que vols ser versàtil, t’encaselles en algun estil?

No m’encasello perquè, per mi, fer-ho seria tancar-me. El fet de poder cantar no és només cantar una cançó. Si tan sols saps cantar un tema, solament saps fer això, no saps cantar. Jo ho veig així. M’agraden cançons, no estils. Cançons que després no les copio per res al món, sinó que les faig ‘a la Charly’.

I quin seria aquest ‘a la Charly’?

Cantant se’m veu un punt diferenciador, sense perdre l’essència que et fa reconèixer aquell tema. Puc cantar més agut o més baix, o fer alguna ‘floritura’, però és més amb veu que no pas amb tonalitat.

No et planteges fer classes de tècnica vocal?

No. Tinc una filosofia bastant peculiar: crec en què haig de continuar amb el que m’ofereix la vida. Llavors, no vull ni forçar-me, ni canviar la meva naturalitat. Sé que faig coses malament, i les vull continuar fent perquè és justament això el que em dona l’originalitat. És guardar allò que és meu perquè el mèrit sigui totalment propi, per dir-ho d’alguna manera.

Com va sorgir la teva participació a AD Battles?

L’estiu passat vaig seguir el compte a Instagram i vaig veure una publicació on deien que buscaven noies per les batalles de rap. Els vaig contestar dient que cantava, que estava interessada i així vaig entrar. Sí que he fet dues o tres cosetes, però mai he rapejat. No sé rapejar. Ja em travo parlant, imagina’t rapejant. Amb tot, molt bé, perquè la gent en si que està dins aporta un ambient molt bo.

Estudies i treballes, et veus en un futur amb una carrera professional dedicada a la música?

Mai a la vida. Si fos tan fàcil, tothom seria la Beyoncé. És a dir, per menjar de la música has de tenir sort o molta pasta, i jo no en tinc. A més, que no és fer quatre concerts i ja, has de ser Billie Eilish. A part que sé que si m’hi poso de veritat, em mataré la ment perquè soc molt, molt exigent amb mi mateixa. Prefereixo tenir-ho com a hobby, que no sigui una obligació, perquè és molt dur la música. És repetir, repetir i repetir, i jo no vull fer-ho cada dia.

Pot ser que aquesta visió que tens, de no voler dedicar-te a la música, sigui per estar a Andorra?

Està clar que si hagués nascut a Nova York, fos increïble fent rap i m’hagués fet coneguda cantant en un bar, doncs sí que podria haver-me dedicat a cantar. Però, no tinc plans de moure’m d’Andorra i, en conseqüència, aquí és molt difícil. A banda, m’encanta la música, és el meu hobby i no vull perdre’l per estar convertir-ho en un treball. M’ho estimo tant que no vull deixar-ho. Ho tinc com una salvació, una porta de sortida que obro quan necessito i no la vull com una obligació.

És curiós que no ho vulguis com una sortida professional, però al febrer hagis iniciat amb les primeres passes del teu estudi.

Tinc moltes idees, soc una noia que exploto d’elles. Llavors, molts companys que fan rap em demanaven consells i vaig decidir engegar un espai per ajudar. Això sí, i ho vull deixar ben clar, sempre com a afició. Encara estic mirant com funciona tot, amb reformes, entrenant-me bé, perquè el meu objectiu és obrir al públic. No com un negoci, sinó per passar-ho bé una tarda, o un matí, etc.

Com es veu Charly en un futur?

Jo tinc dues passions a la vida: la música i els cavalls. Llavors, estic mirant a veure què m’ofereix el futur. Per exemple, jo ara no tinc pensat marxar d’Andorra, però no sé què passarà en un futur, no em tanco. Tinc 17 anys, no vull avançar-me tampoc.